La via de Pujol

La tercera via la va fer Pujol. Tenint una autonomia més amplia que la resta d’autonomies –amb el permís del concert Basc. Fent la viu viu, va aconseguir tenir més competències que altres territoris espanyols. És per això que ell va fer la tercera via: ni una autonomia erma com Extremadura, ni les follies independentistes d’Esquerra Republicana. Al mig d’aquests extrems, la tercera via Pujoliana s’erigia, implícita, en el marc autonòmic.

Va ser Maragall, càndid, que va voler oficialitzar aquesta diferenciació que Pujol va teixir com qui no vol la cosa. I el van tombar. Per Espanya, una cosa és mirar a un altre banda mentre demanes les competències de presons. L’altre és posar negre sobre blanc la repartició dels béns.

Amb el sentiment de culpa de l’intent de genocidi cultural, amb un president torturat pel franquisme i amb la sensació d’inferioritat de no haver fet la revolució industrial, Madrid va deixar anar fent, sempre i quan pogués tenir la opció de fer marxa enrere.

Temps pretèrits. Ara a tots sens han caigut les màscares. Per això és estrany que hi hagi personatges que, havent estat en la política des de la democràcia, proposin formules que ni es podrien donar en l’ambient descrit amb anterioritat.

Els han ofert molts diners, o han perdut el sentit del ridícul. O totes dues coses.

El Barça al fangar

Jo, com a català, desitjo profundament que el Barça perdi tots els partits. No sé què s’hi juguen, ni m’interessa, però sé que si surten victoriosos tot estarà solucionat. El català, home de passions peregrines pròpies de país ocupat, interpreta la submissió envers Espanya mitjançant el futbol, única disciplina en la qual pot enfrontar-s’hi en igualtat de rang. Així, quan el Barça guanya, la ferida de país sotmès es veu alleugerida per la morfina barcelonista. 

Que perdi el Barça, d’una vegada per totes, que perdi, i així entendrem que som una colònia autonòmica i ja no sublimarem més. Serà llavors quan la massa es veurà obligada a esbravar-se amb altres esbarjos més productius com la política o les manifestacions. 

Que el Barça baixi a segona i així deixarem enrere aquesta trampa que representa pels catalans la Liga de los Campeones. El Barça, “Més que un Club”; el Barça, “l’exèrcit de Catalunya.” Perdoni? Els qui manen a Espanya encara riuen, entre Cohiba i Cohiba, del “visca el Barça i visca Catalunya lliure.” L’esport és el soft power de les nacions dominades, inútil a no ser que sigui recolzat pels poders econòmic i polític. L’atletisme va ser el recurs de Jessie Owens i de tants altres negres als Estats Units, però ho va ser perquè no tenien res més. El Barça no és més que un club, és un club i prou. De tant en tant, un puticlub. L’exèrcit de Catalunya? Que li preguntin a la reina Elisabet II si el Regne Unit té avui la Common Wealth pels efectes del rugbi, a veure si sap dissimular el riure. Pel bé de tots nosaltres, el Barça al fangar.

Els toros no tenen drets

En efecte, els toros no tenen drets. Cap animal té drets. Principalment perquè no saben que se'ls atorguen uns determinats drets. És a dir, un toro no es queixarà a cap jutge de que un torero li clava banderetes. A més a més, si els atorguem drets, podríem arribar a la conclusió de que les vaques estan sobre explotades per què nosaltres en poguem extreure llet, i només els donem menjar a canvi. Conclusió: no, no tenen drets.

Tanmateix, penso que és propi d'una societat avançada el fet d'exigir obligacions a les persones que formen part d'una societat, sobretot si aquesta és occidental. Entre aquestes obligacions, estaria la de no maltractar o torturar animals. És una llei moral, passada per l'imperatiu de la obligació. Obligar a les persones a no maltractar és més seriós que oferir drets als animals. És més seriós i menys cosmètic.

Dit això, hem de dir no a les 'corrides' de toros, però ho hem de fer amb rigor. Hem de dir no a les 'corrides' de toros des de el punt de vista de la superioritat cognitiva que tenim els humans; superioritat cognitiva que fa que siguem sensibles i siguem capaços d'empatitzar, fins i tot, amb un animal -és complicat viure com a propi el sentiment d'un animal. Ens fa ser millors persones, ens fa ser més civilitzats.

All in

Pol Serrano

No paren de sortir veus a la premsa catalana afirmant que finalment, tot el procés encetat a Catalunya es resoldrà dins d’Espanya, i no hi haurà noves fronteres. Penso que s’està parlant per la inèrcia de 300 anys on tots els intents de separació o reformació política que la Generalitat ha dut a terme dins Espanya, han acabat bé o (majoritàriament) malament però sempre dins d’Espanya. És l'historicisme com a mètode.

L’estat de la qüestió és que Catalunya pateix un greu dèficit fiscal, i un greu dèficit nacional. El que vol aconseguir Catalunya dins l’Estat Espanyol és un concert econòmic i més reconeixement de la seva identitat. Així ho ha dit el President Artur Mas: “amb el concert econòmic no n’hi ha prou”. Que ningú es confongui, les reivindicacions són econòmiques perquè prèviament hi ha una reivindicació nacional, de sentiment de pertinença a una terra. Per això es va decidir canalitzar el malestar de la crisi a través de la diada nacional de Catalunya, i no d’una manifestació anti-retallades. Per tant, per que els catalans se sentin còmodes dins l’Estat cal satisfer les demandes dels catalans, si no és així, ens avoquem a altres opcions fora de l’Estat Espanyol. Catalunya busca aconseguir (o així ho ha fet fins ara) més quotes de poder davant del que es creu que és un projecte compartit, Espanya.

La part espanyola és la que busca que es mantingui el statu quo. És legítim, ja els va bé que tot continuï així. El que ens hem de preguntar és com respondran les institucions espanyoles davant una majoria sobiranista (de fet, aquesta majoria ja hi és) i les seves reclamacions. Començant per l’àmbit identitàri, l’anticatalanisme (s’entén amb ‘anti’, que la societat espanyola veu les reivindicacions catalanes com un mer caprici) és si no majoritari, hegemònic en les institucions espanyoles. Com a exemple podem agafar l’editorial de El País on alertava contra el caudillismo. El Tribunal Constitucional ja va deixar clar que Catalunya no és una nació buidant de contingut jurídic la paraula nació en l’Estatut. Com a cas d’estudi, podem agafar les seleccions catalanes. Pel moment la selecció nacional catalana es veu relegada al partit de costellada, i no sembla que pugui canviar, perquè la roja causa una gran admiració a Espanya, un país on el futbol és quasi tant intocable com el cafè després de l’àpat. Llavors, encara que hi hagués una voluntat política per articular un reconeixement nacional per a les seleccions catalanes, el poble espanyol no ho entendria, i hi hauria partits (UPyD) que traurien rèdit electoral de la ‘debilitat’ de concedir seleccions catalanes. A part de que el PP, que es presenta com a partit garant de la unitat d’Espanya, no es podria permetre la debilitat de desdibuixar l’ordre constitucional pels catalans. Si ho fes li sortirien competidors, i podria ser que el PSOE li robés electorat

En el cas de les reivindicacions fiscals, Espanya preveu un deute del 90,5% del PIB per l'any 2013. I haurà de pagar uns interessos 38.589 M d€. Algú creu que l’executiu Espanyol, el que sigui, perdonarà encara que sigui el 4% del dèficit per a afavorir els catalans? Suposem que la Moncloa vol perdonar el 4% del dèficit fiscal. D’entrada, això vol dir que l’administració s’hauria d’aprimar per recaptar els 8.000 M d€ que es quedarien els catalans. La traducció d’aquesta reestructuració voldria dir que a Extremadura, amb seguretat, no es podrien fer polítiques com la subvenció de 1.000€ per als extremenys que es vulguin treure la E.S.O. La  reducció del dèficit fiscal seria denunciada pels mitjans de comunicació de la dreta, i la emprenyada del poble espanyol seria majúscula. Una emprenyada que es traduiria en vots per el partit que lluités amb més força contra el ‘privilegi català’. Dit ràpidament, com es pretén aprovar un concert econòmic, quan t’han retallat un estatut que demanava menys? Queda descartat, llavors, que hi hagi una resposta afirmativa a les reclamacions fiscals catalanes.

El problema fonamental és que s’hi ha creat negoci electoral entorn de presentar les reivindicacions catalanes com a il·legítimes i negatives per Espanya. Per tant qualsevol reforma que plantegi Catalunya queda avortada per la impossibilitat política que representa. Tota resposta positiva a les aspiracions catalanes es dibuixa com una debilitat espanyola.

Per acabar, en el cas que Mas acceptés una rebaixa del dèficit fiscal, el descrèdit de Catalunya seria majúscul. Seriem els reis del bluf. Per entendre’ns: resulta que quan els catalans amenacem amb el pitjor temor, que és la independència, va i acceptem una almoina. Mai més ens prendran seriosament-i tampoc és que ho hagin fet gaire. Haurem donat carta blanca, perquè, a llarg termini facin el que vulguin sense veure les reclamacions catalanes com un perill real. Així que, President i candidat Mas, si no arriba fins al final, ens quedarem sense res. All in.

De Barres i Estrelles

D’entrada el vídeo institucional de promoció del vot també hem va estranyar. Em va estranyar pel fet que hi hagués estelades. Tot i que la independència de Catalunya és la meva opció política, vaig pensar que no era correcte portar l’aigua al meu molí a través de la institució rectora del meu país, la Generalitat.

Però ens em de preguntar, perquè ens va estranyar i xocar tant que hi hagi estelades en un vídeo institucional? En el meu cas, va ser pel complexe. El complexe d’inferioritat i colltorçat que sempre ha tingut l’independentisme envers la unitat d’Espanya. En el cas dels que se senten espanyols, el fet de veure banderes estelades fa que els generi una frustració enorme en veure el fracàs del seu projecte polític: la unitat d’Espanya.

Però el tema de fons, és que tant acomplexats com ‘rojugualdos’, vam pensar que l’independentisme no té prou força per estar en un vídeo promocional d’una institució. Perquè? Perquè fins ara l’independentisme era més propi de la rasta i d’una minoria. És a dir, que no ocupava cap centralitat, i per tant no es podia trenar al conjunt de les institucions del país. La independència era el tabú de Catalunya. Tanmateix, el fet que fa que això ha canviat, és, primer, que hi ha personatges il·lustres independentistes. Un tast: Carles Boix (professor de Public Affairs a la Universitat de Princeton), Xavier Sala i Martin (Professor de macroeconòmics a la Columbia University), Xavier Rubert de Ventós (Professor universitari i membre de la New York Institute for Humanities), Ferran Requejo (Professor de la UPF), Andreu Mas-Colell (ex professor de Harvard); finalment, i no per això menys important, Jordi Pujol i Soley (President de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys). Sí, alguns diran que Mas-Colell no s’ha declarat independentista, però forma part d’un executiu que està per l’Estat propi. També hi ha artistes que s’hi ha declarat, i el president de PIMEC ha passat de convidar Aznar a fer conferències a declarar-se a favor de l’Estat propi. Alguns podran dir que no compto amb aquells que són partidaris de la unió amb Espanya. I tenen raó. Però no ho faig, perquè ja els coneixem tots. Són els que sempre, sempre i sempre han estat per la Unió amb Espanya. La notícia avui dia no és que Lara o Piqué diguin que no son independentistes, perquè ho sabem de fa dècades i sempre ha estat així. La notícia és que l’independentisme, que no compta amb estructures d’estat, mitjans de comunicació potents ni amb l’statu quo, recluta més independentistes que mai. Dels noms que he posat més amunt, 5 eren partidaris de la unió amb Espanya. I el més sagnant de tots és Pujol. El President va estar manant 23 anys des de la postura del unionisme. Pujol era un polític català que combregava amb l’espanyolisme de manera més desacomplexada. Ara, des de la concepció que Espanya no vol dir Castella. El magí Pujolià era la d’una Espanya unida, però plural. I així va estar 23 anys. En conclusió podem dir que l’independentisme s’ha posat corbata i agrupa una gran part de les classes mitjanes.

Després dels líders, ens falta la massa. El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, van sortir al carrer 1.500.000 persones. No hi ha hagut, en la història d’Espanya una manifestació tan gran, amb tanta assistència, i amanida amb tanta alegria com la que hi va haver. I clar, alguns diran que pel dia de la Hispanitat, hi va haver 60.000 persones, i diuen que per la Diada, només n’hi va haver 600.000. I jo, penso que hi ha gent que per fer encabir la realitat a la seva ideologia i sentiments, renuncien a la intel·ligència. Però bé, accepto l’envit, 60.000 persones, és el millor pronòstic de la Hispanitat. 600.000 persones és el pitjor pronòstic de la Diada. Conclusió: sense mans. Un altre dels arguments era dir que clar, encara que 1.500.000 persones es manifestin al carrer, continua havent 6.065.603 (dades de Gencat) de persones que son partidàries de la unió amb Espanya. Bé, apart de la clamorosa fal·làcia post hoc, mirem a l’exterior. Al 28 d’agost del 1963, es va donar a Washington la ‘March on Washington for Jobs and Freedom’. Una manifestació en pro dels drets civils i la llibertat. Sobretot envers les minories racials. Segons les dades de la policia, 200.000 persones van presenciar el ‘I have a dream’ de Martin Luther King davant del Lincoln Memorial. Clar, suposo que, seguint la lògica unionista Espanyola, la resta dels ciutadans dels EE.UU. estaven en contra dels drets civils i a favor de la segregació racial.

Perquè explico tot això? Què té a veure amb el vídeo institucional? Doncs al vídeo s’hi representen moments històrics del país, com el ‘ja soc aquí’ de Tarradellas, la votació de la Constitució o la immigració Espanyola. I el que explico més amunt és que l’estelada que apareix al vídeo s’ha guanyat a pols i a base de perseverança el fet d’estar en un spot institucional. La manifestació de l’11S ha fet història tant si Catalunya acaba tenint un Estat propi o no. I alguns diran que, perquè no hi ha banderes espanyoles a l’spot, quan també representa sensibilitats de Catalunya? Bé, quin esdeveniment històric positiu ha protagonitzat l’espanyolisme a Catalunya?

I per acabar, jo no hem sento identificat amb la Constitució que encotilla el meu país, però va ser un fet històric pel país que passéssim a la democràcia. El Marquès de Tarradellas, no va ser el meu president favorit, però va ser històric pel país que retornés el nostre President per a la restauració de la Generalitat. Em sento identificat pel relat de la immigració perquè el meu pare (Serrano) va néixer a València i el meu avi (Pueyo) era de la Franja, i com tots sabem, el flux migratori que hi va haver als 60’s va ser històric. No vaig ser a la manifestació del 77, però va ser històrica perquè celebrava la democràcia i demanava la llibertat amnistia i l'estatut d'autonomia. Però sí que vaig ser a la manifestació de l’11 de setembre, la més gran de la història d’aquest país; la meva novia, que és de Noruega, també hi va ser, i va dir “nunca he visto tantos catalanes juntos! Normalmente esto está lleno de guiris”. Per tant, sí que m’identifico amb aquesta manifestació. Llavors sí que hi havia d’haver banderes al vídeo institucional. Banderes de barres i estrelles.

La fotografia ibèrica

Dels fets més importants que podem extreure d’aquest encadenat d’eleccions, són l’aparició de ANOVA-Irmandade Nacionalista, que representa ser un conjunt d’escissions del BNG liderades per Xosé Manuel Beiras. També hi ha en el mapa gallec la desfeta socialista. Per altre banda, al País Basc, l’esquerra ‘abertzale’,  té, per fi, una traducció política al parlament; el partit socialista d’Euskadi, també ha patit un greu retrocés. El Partit Popular ha perdut pistonada a les dues comunitats, però menys que els socialistes. Per fer aquest anàlisi, no prendré les aspiracions gallegues com realment nacionalistes, sobretot pel seu caràcter poc reivindicatiu en l’àmbit competencial. Si més no, la política que va fer Manuel Fraga Iribarne durant anys al capdavant de la comunitat va ser força semblant a el que fa un partit de caràcter regional. Ho dic, sobretot, per la immersió lingüística en gallec que va promocionar i que ara Feijóo està eliminant.

Ara cal saber com afectaran aquestes eleccions als comicis catalans. Doncs bé, jo nego la màxima. No crec que les recents eleccions hagin d’afectar de cap manera a les Catalanes. Catalunya, com a molt, confirmarà una tendència. Han estat les reivindicacions catalanes que han pujat el to nacional de les recents eleccions. Per tant, podríem dir que és el procés català el que ha afectat a les eleccions sobretot basques i en part gallegues. Tots hem sentit a Urkullu utilitzant la nomenclatura d’Artur Mas referint-se a ‘estat propi dins la Unió Europea’. Més que res perquè les comparacions són odioses i Urkullu no vol ser titllat de tebi en front de Mas. Perquè, per cert, el PNB ha utilitzat un to més que tebi en aquestes eleccions. Sense aquelarres patriòtics, perquè la senyora Merkel vol homogeneïtzar Europa en l’àmbit impositiu, i la situació fiscal del País Basc no es troba en cap país ni cap cas de la política comparada. El concert basc es veu amenaçat a llarg termini. Cal afegir per acabar, que el Euskadi té concert econòmic, però amb saldo positiu. No és que no donin res, és que a més a més reben diners. Ho deia fa poc enric Juliana en el seu article ‘Inquietud al PNV’ 23/09/2012. I en el cas que hagi estat Catalunya la que ha revolucionat l’electorat, és perquè ha posat el rumb a la creació d’un nou estat i no en l’ampliació competencial. En el supòsit d’ampliació competencial els bascos sempre gaudien, entre els catalans, d’una pàtina de valentia pel concert econòmic que ostentaven. Ara ha estat al contrari perquè els catalans han passat de barallar-se pel marc competencial a tirar pel dret i buscar un estat propi. Això ha accelerat el cicle polític català i alhora, obliga a la resta de nacionalitats a posar-se al dia en quant a reivindicacions nacionals.

Tanmateix, tot això explicat més amunt són només les conseqüències de quelcom més profund. Madrid representa ser una força centrípeta que fins ara ha tingut la capacitat d’aglutinar tot el conjunt de nacions històriques que formen l’Estat. Quan Espanya era un país colonial va cohesionar el territori manu militari i amb els diners que donava l’explotació de les indies. Quan va perdre les colònies va unir l’estat a base de repressió i dictadures. Un cop van acabar-se les opcions colpistes, es va optar per empastifar Espanya a base de BOEs i cafè per a tothom, verbigràcia de les costures fetes d’AVE, d’empreses privatitzades en l’era Aznar i d’economia turbo alimentada pel totxo. Bé, sembla que tot aquest model s’ha acabat. Avui dia Espanya té força, però té la força de l’status quo, d’unes estructures d’Estat. No li queda cap eina realment eficaç per disciplinar el territori i llurs nacionalitats. I clar, com hem vist, Espanya s’ha dedicat a cohesionar a base de xarop de bastó, no des de la complicitat i el respecte. Per tant, que no s’esperi el govern central, que quan l’estat s’enfonsa, les nacionalitats (la catalana i el català ha sobreviscut de miracle) vagin al rescat d’Espanya o cooperin.

Un signe factual de la pèrdua de pes i debilitat, la veiem amb Argentina. Cristina Fernández de Kirchner va expropiar YPF perquè sabia que la Moncloa no tenia la força per evitar-ho, sabia que Rajoy no podia fer de Margaret Thatcher. La reacció de l’executiu va ser la d’imposar una restricció a les importacions de biodiesel. Veiem que, mesos més tard, l’executiu ha hagut de retirar la restricció.

I d’aquesta explicació extraiem el perquè en les nacionalitats no espanyoles-castellanes, els partits que cohesionen Espanya hagin baixat d’una manera tant abrupta. El PSOE i el PP han perdut a Galícia i Euskadi un total de 489.000 vots. 337.000, el PSOE; 152.000, el PP respectivament. Perquè la baixada del PSOE és més acusada que la del PP? Bé, el PSOE va decidir fer un gest d’aproximament a les nacionalitats i federar-se amb partits regionals (e.g. PSC) o crear marques que s’ajustessin al fet diferencial de cada comunitat per poder, també, mercadejar amb els sentiments nacionals de llurs comunitats. Això anava bé quan hi havia pau social, i aconseguia els vots d’aquells que volien entesa amb Espanya sense les arrels franquistes que representa el PP. Això va funcionar en molts casos, fent guanyar el PSOE en àmbit estatal com les eleccions del 2008, on Catalunya va donar 25 diputats a Zapatero. En el cas del PP, el seu discurs és nítid arreu de l’Estat, és per això que en les comunitats on l’aspecte nacional castellà té menys pes treuen menys vots, però els que treuen son fidels. El nacionalista tendeix a ser fidel.

Finalment podem veure perquè els partits d’arrel no estatal eixamplen electorat. L’electorat que votava el PSOE en llocs com Catalunya o Euskadi creien en una certa entesa o fraternitat amb Espanya sense perdre les arrels. Doncs bé, sembla que aquests, han decidit plegar la barraca hispànica. Qui sap si permanentment?

D’aquí que els partits que conformen la democràcia espanyola estiguin en crisi, perquè amb el seu terreny perdut, la idea d’Espanya perd terreny. No és com diuen alguns que el PSOE pateix una crisi de credibilitat per negar la crisi. Credibilitat li falten a tots els partits inclòs al PP quan retarda reformes per donar aire al candidat Arenas. La realitat és que les plaques tectòniques s’estan movent.

I el proper 25 de Novembre les opcions netament catalanes i en la direcció a l’estat propi, no només guanyaran per golejada, sinó que eixamplaran electorat. I aquesta és la fotografia ibèrica.

Txetxènia, deu anys després

Rússia, un gran país, amb disset milions de quilòmetres quadrats de superfície.
Colpit per tot tipus de dictadures. Primer la Tsarista, una monarquia que va matar a milions de persones amb un sistema que accentuava les diferències econòmiques de la població.

Després, la monarquia comunista, que va matar a més persones i va igualar les diferències econòmiques a la baixa.
Més tard, amb la Perestroika, els anys d’anarquia. Va ser el moment en el qual es va passar de ser comunista a capitalista, amb llurs privatitzacions, fetes a mida dels compradors (els preus de les empreses eren irrisòries en comparació amb el preu real) o regalades a membres de la nomenclatura. Campi qui pugui.

Un dels protagonistes dels problemes Russos fou Yeltsin. Tot i que sembla paradoxal, a Yeltsin no el respectaven –tots coneixem la seva tendència etílica-, i els seus ministres feien el que volien. Una il·lustració del que passava ens la pinta Lluís Prenafeta al seu llibre L’ombra del poder on explica els interminables afluents burocràtics als que es va veure sotmès per dur a terme convenis econòmics entre Rússia i Catalunya. El títol del capítol: “Rússia ja no és al mapa” ens descriu la crispant estada al país Bàltic per part del protagonista.

La federació Russa de llavors, era un amalgama de poders superposats, que rendien tribut al seu propi benefici.
Això amb Putin, s’acaba. L’idea de Putin és fer créixer la Federació Uràlica ràpid –i la rapidesa té un preu-, i utilitzar els seus recursos naturals, policials i militars per pressionar a tot aquella nació o nacions (p.e. la UE) que s’interposin en el seu camí. L’expresident és una piconadora, se li pot aplicar la màxima maquiaveliana “el fi justifica els mitjans”.

Podem dir per tant, que Putin ha pentinat la cabellera russa, i amb ma de ferro. Ha acabat amb les desobediències ministerials, nacionals i amb les màfies, ja sigui a cop de decret o de bala.

I aquí arribem a Txetxènia, l’objecte del documental presentat recentment al Col·legi de Periodistes.
El documental, titulat Desconfiança, ens explica la sèrie de bombes que van esclatar a diversos blocs de pisos de Moscou i altres ciutats. Els esclats es van emportar tres-centes vides. La versió oficial narra que els terroristes van llogar els baixos dels blocs de pisos, i feien detonar els explosius, ensorrant l’edifici. El Kremlin va assenyalar d’entrada els terroristes txetxens. L’acusació va ser el subterfugi per realitzar operacions anti-terroristes, i més endavant per iniciar una guerra a la República Bàltica. La que seria la segona guerra Txetxena. Fins aquí, tot rodó.

Tanmateix, aquesta versió no es compartida per la població, i no de manera gratuïta. A la ciutat Russa de Riazanmes descobreixen membres dels serveis secrets “FSB” –en aquell temps capitanejats per Vladimir Putin- col·locant explosius a les golfes d’un edifici. Quan es denuncia, la policia evacua tot l’edifici degut al perill que hi ha.

Més endavant, però, el Kremlin anuncia que en els sacs, només hi havia sucre i que es tractava d’unes maniobres militars. Un Coronel de l’FSB que investigava els fets descobreix que un company seu estava implicat en els atemptats i el denuncia públicament. El denunciat va morir atropellat a Xipre, i ell va ser empresonat durant quatre anys acusat de revelar secrets d’estat.

Quina és la teoria de la conspiració?

Em aquells temps, la popularitat de Yeltsin, estava sota mínims, bàsicament, degut a les corrupteles kremlinianes. Hi havia un candidat a substituir Yeltsin, un general, que amenaçava amb estirar la manta que tapava tots els amiguismes i vicis de l’administració que entre d’altres, afectaven al propi Yeltsin i la seva família.

El president, però tenia un salvavides: Vladimir Putin. El candidat continuista, i cap del FSB, l’antic KGB –organisme el qual només ha canviat el nom, i és hereu de totes les males tradicions soviètiques, això queda empitjorat quan Putin és President, ja que totes aquestes maneres es traslladen a l’àmbit governamental.

Problema?

L’índex de popularitat del candidat era del 2%. Per tant, quina era la campanya política més efectiva per fer-la augmentar? Fer esclatar edificis matant centenars de persones i unir la nació contra un enemic comú, els txetxens –que, sigui dit de passada, mai van reivindicar els atemptats-, a la punta de la llança inquisidora: Vladimir Putin. La cosa va sortir bé, ja que l’índex de popularitat, va pujar un 60%. Veiem doncs, que aquest cas és el més plausible del màrqueting polític portat a l’extrem.

La polèmica està servida.

Pol Serrano i Pueyo. 1r de Periodisme.